5 anys que en són 10

Com passen els anys… És curiós veure com celebrem els 5 primers anys de vida de Barjaula però per explicar-la i entendre-la hem d’anar uns 10 anys enrera. Recordo el jovent de Sant Jordi que havia crescut amb la festa i que volia fer un acte propi. Un nou acte que es va gestant a la Taverna lo Cavaller el 1998 i que va començar a agafar forma a la mítica reunió del Tijo el mateix any. Seria la Dracum Nocte. Però també aquell mateix any, una colla d’amics el 26 de desembre del 1998 vam fer una festa a la granja de Cal Nieto que va ser la llavor per la futura Disco Festa i, sobretot, pel que ara coneixem com la festa de cap d’any, el Benvingut ’08.

Ara que miro enrera, comprovo una vegada més que Montblanc ofereix molts tipus de talents diferents que quan s’ajunten creen quelcom que va més enllà de les invidualitats i es transforma en una cosa superior. I això és el que va passar amb la Dracum Nocte. Si repassem els qui hi havia en aquella taula veurem talent per organitzar, liderar, produïr, muntar, sonoritzar, guionitzar, realitzar , interpretar: l’Albert Carreras, el Joan Roig, la Núria Sabaté, el Xavier Iborra, el Josep Maria Sans Serra, Aina Rodríguez, Ariadna Ferrer, Francesc Xavier Gistas, Josep Ma Ferran, Jordi Albalat, Josep Ma Gayà, la Marta Roig, el Ricard Montalà i un servidor. Una suma de gent que entre pops a la planxa i pintxos va donar un fruit que encara avui madura i que, en part, com ha de ser, ja és en mans d’una nova generació de joves montblanquins.

La part que em sento més meva d’aquesta història, i potser a ulls d’altres no és la que em pertoca, és la del guió de la primera Dracum Nocte, la sonorització de l’espectacle i en menor mesura la gestació del que ha sigut les festes de Cap d’any, els Benvinguts.

El guió de la Dracum el vam fer a sis mans la Nuria Sabaté, el Xavier Iborra i un servidor. Va ser una experiencia enriquidora i fascinant perquè cadascú per la seva banda va anar madurant com podria ser el guió del que volíem que fos l’arribada de les forces del mal. Teniem clar que voliem treballar la figura del Drac de la llegenda de Sant Jordi com el poeta anglès John Milton ho feia amb la figura de Llucifer a la seva obra “El Paradís Perdut”: El drac havia de ser l’àngel expulsat del cel que amb temps i paciencia aniria recuperant el seu poder i podria acometre la seva venjança contra el creador”.

I així és com arrencava la primera frase de la Dracum que encara es recorda: “Quan el Drac va ser expulsat del Cel, va arrosegar amb ell una tercera part dels estels”.

Milton va ser l’inspiració inicial però, és clar, es perseguia la invocació d’una bèstia que dominava els 4 elements: foc, aigua, terra i aire. D’aquí que vam començar a remenar llibres de bruixeria, vam veure com s’estructuraven les invocacions, quins eren els éssers més comuns que pul.lulaven en l’univers de la màgia negra…. I amb temps i un ordinador vam anar configurant el guió de la primera dracum que vist amb el temps i amb uns quants llibres llegits més sobre màgia a les espatlles, personalment trobo que: 1.Vam fer un guió molt sentit i entendor. 2.Potser a estones massa èpic i ampulós, no?. i 3. Què cony! Ara que he llegit molts llibres de màgia més, sense saber-ho vam construïr una invocació en tota regla. De fet, el primer any les invocacions les vam fer en llatí però vam veure que allò potser era “massa real” i vam preferir rebaixar-ho passant tot el guió al català.

Un dels moments més comentats de la Dracum sempre ha sigut el del sacrifici de la Verge. Per uns un moment entre terrorífic i fastigós, per d’altres una escena digne d’aquell cinema Cutre-Gore que practicava l’ara reconegut Peter Jackson als seus inicis o el mateix Sam Raimi, director d’ Spiderman. Algí fa poc va titllar el sacrifici de “moment digne de Serie B” i personalment, en sentit positiu, penso que ho era i que feia que un guió mistic es convertís en quelcom més libidinós i transgressor.

Un tema a part van ser les músiques i els efectes. Qui pensi que els brams del Drac, que encara podem sentir avui, van néixer a la Dracum del 99 s’equivoca. Els vam estrenar a la Marató de TV3 del desembre de l’any 1998. Feia temps que amb el Xavier Iborra deiem d’incorporar noves músiques i efectes sonors del drac a la llegenda de sant Jordi. D’aquí que durant els mesos d’octubre i novembre d’aquell any vam anar descobrint les possibilitats del Software “Soundforge” a la Radio Montblanc del Carrer Regina. La combinació de crits de dinosaure i d’altres fets amb la propia boca van donar com a resultat el que jo anomeno “Brams en exclusiva” . Per bé o per mal no s’assemblen a cap altre bestiola que desfila pels postres cines i a sobre els hem fet nosaltres… je, je, je.

Però no només d’un brams nous vivia la Dracum, calia una música expresiva que vingués a arrodonir el què voliem explicar i que, de pas, ocupés el buit que ens deixava a sobre l’escenari la manca de recursos que hi havia llavors.

“Drácula” va ser la banda sonora que més vam fer servir. Des del cor celestial del track 14 fins el leimotiv obssessiu del track 6 i 8 que ens va servir per a la invocació. I n’hi havia molta més, però el que més em va frapar de tot plegat va ser comprovar la capacitat de treball que teniem el 3 guionistes de la Dracum i, com no, tota la resta de gent que la va fer possible.

De la festa de la Granja del Nieto que va ser la llavor de la Disco Festa i del Benvingut millor que us en parlin el Josep Ma Sans Serra o el Ricard Montalà. Ells en van ser els pares espirituals.

En tot cas només apuntar 4 records que tinc de la B’04, la primera festa de cap d’any a l’engrós que haviem de fer a la Granja de Cal Foraster. Vam invertir un bon nombre
d’hores en netejar , pintar i acondicionar el que era una granja de gallines però a pocs dies de la festa , una empresaria d’oci nocturn de la vila va decidir denunciar-nos. Un fet que enlloc de desanimar ens va encoratjar a fer la festa sí o sí. I amb només 48 hores, es va acondicionar Sant Francesc per iniciar una singladura que 5 festes de cap d’any més tard, duria el bon nom del Benvingut per tot Espanya. Des d’aquí dono gràcies a la senyora empresaria perquè defensant lícitament els seus interessos, jo hauria fet el mateix, ens va provocar una adversitat. Un entrebanc que Barjaula, com els bons líders, va saber convertir en oportunitat i amb data d’avui és tot un èxit i reconegut a nivell estatal. Toma!.

I acabo amb una ultima reflexió per de cara el futur. Tant Barjaula, com la Disco Festa, el Benvingut, la Dracum no s’entendria sense la suma d’un gran nombre de persones que aporten el seu talent per a una causa comú. El temps m’ha ensenyat que les individualitats són pa per avui i gana per demà. I crec que d’això ja n’hem vist a les entitats. El que demana un equip s’ha de fer en equip, armonitzant el conjunt i alhora respectant els individus. Un punt aquest últim que els últims temps no s’ha donat del tot i que ha donat lloc, diguem-ho finament, a finals d’etapa agredolços. I no ho dic per mi sinó per persones que hi han sigut molt més en tot i que han donat molt més que un servidor a l’entitat. I al cap em venen més de dos i quatre noms. A les noves generacions, Barjaula és un equip. És el resultat de la suma de tots els qui la fan possible. Si es té en compte això, l’entitat se sobreposarà a totes les adversitats i, amb el temps, guanyarà com ho fan els millors: en equip.

Per molts anys i gràcies per tot el què he après amb tots i cadascún de vosaltres.

Jordi Cartanyà