LA DISCO-FESTA DEL PAVELLÓ: “ LA MÍTICA”

Recordo aquella tarda de la Festa Major del 2004. Era el segon dia de la Disco-Festa. Havíem quedat a les 5 per començar a muntar la barra. El cel estava tapat i no les teníem totes, tot i així, va començar arribar el personal amb cara d’haver-se aixecat feia 5 minuts, inclús algú que tots coneixem va aparèixer com sempre amb l’ampolla d’aigua sota el braç i les típiques ulleres de sol. La primera pregunta de la tarda, mentre miràvem el cel, era per tothom a mateixa “QUE HEM DE FER?”

Al cap d’una estona va arribar el Josep Ma Sans (Bepu) amb la furgoneta carregada amb tot el beure. Vam decidir arrisca’ns i començar a muntar. Encara no havíem tret un parell de caixes de Coca-Cola de dins la furgoneta que va començar una tempesta d’estiu deixant entollat tot el terra. Les nostres cares de desil•lusió ho deien tot: la Disco-Festa no es podia fer, si no trobàvem una solució en menys de dos hores... Ara no recordo qui va convocar l’anomena’t gabinet de crisi amb una reunió de Junta dins la furgoneta del Bepu: la única solució per celebrar la Disco-Festa era trasllada’ns al pavelló del Casal.

Recordo com si fos ara quan va arribar el regidor de festes, Xavier Martí, i l’Albert Carreras, encapçalant l’operació, li va dir: “Xavi l’única solució és el pavelló”. Dit i fet. L’operació de trasllat estava en marxa. El primer objectiu era trobar al Francesc Cartañà, President del Casal, perquè ens deixes el pavelló aquella nit. En qüestió de minuts ens vam mobilitzar i el Xavi Martí i jo vam marxar en busca i captura del Siscu Cartañà, mentre que la resta es van quedar a St. Miquel. El meu mòbil treia fum. L’Albert Carreras, impacient, no parava de trucar preguntant si ja havíem trobat al Siscu. A casa no hi era i al Casal tampoc. Finalment, desprès d’una estona rodant pel poble, vam trobar-lo i va accedir a deixar-nos el pavelló per poder celebrar la segona nit de la Disco-Festa.

Teníem poc temps però sabíem que ho podíem fer. Al arribar al pavelló: sorpresa! Encara tenia tots els “palcos” i les taules parades del ball de la nit anterior. El primer que havíem de fer era netejar la pista, i per això, vam mobilitzar tots els amics perquè ens donessin un cop de mà. Mentre uns desmuntaven al Casal, els altres van començar a fer viatges amb tot el material petit. Però teníem un problema: necessitàvem un vehicle gros per transportar les barres, els sortidors, les neveres, etc. Llavors vam fer venir a mon pare amb el camió de la brigada. Al mateix temps, la gent de l’equip de so, que ja el tenien muntat a Sant Miquel, el van desmuntar i carregar un altre cop al camió. Tot això mentre plovia a bots i barrals.

Algú sap on és l’Ibo??? Aquesta era la segona pregunta de la tarda. Havia desaparegut i ningú sabia on era... Algú de nosaltres va rebre un SMS que deia: “LA DISCO-FESTA ES FA AL PAVELLÓ. PASSA-HO!”. No sabíem d’on havia sortit fins que després vam saber que l’Iborra s’havia passat tota la tarda tancat a la ràdio enviant SMS a tots els socis de Barjaula, un per un des del seu mòbil!!!

Tothom treballava a contrarellotge: uns muntant la barra, els altres ajudant als del equip de so, els altres inflant globus, els altres decorant el Casal amb les guirnaldes... Havia d’estar tot a punt per a les dotze i poder obrir.

Recordo que faltaven pocs minuts per mitjanit i tot era a punt. En qüestió de dos hores un nombrós equip de persones, als que sempre els hi estarem agraïts, ho vam fer possible. Havíem traslladat i muntat la Disco-Festa de nou. Aleshores els nervis es van apoderar de mi. El pavelló del Casal és un espai molt gran i teníem molta por a fracassar. Jo era el responsable de festes aquell any i després de preguntar a tothom si tot era a punt, vaig anar a la porta amb la clau a la mà tot cridant: OBRIM PORTES!!!!!! Com si d’una gran sala de festes es tractés, gent, gent i més gent va començar a entrar fins omplir el pavelló de gom a gom. Ni els més optimistes de l’entitat s’imaginaven que aquella nit el Casal estaria a rebentar i que la Disco-Festa del pavelló escriuria una de les pàgines més importants de la història de l’entitat.

Jordi Albalat.